dissabte, 1 de febrer del 2014

Entrevista en castellano a Juanvi Mena, novelista y dramaturgo

Juanvi Mena, autor de tres novelas y tres obras de teatro , .
Juanvi Mena es novelista en castellano y dramaturgo en valenciano, es noticia ya que ha publicado una trilogia de teatro sobre la discapacidad y le hice una divertida entrevista en vernaculo, tanto éxito ha tenido que hemos recibido muchas demandas para traducirla al castellano, como me encanta hablar con mi primo no he dudado en volver a hacerle OTRA entrevista. Puede parecer transgresora pero ni Juanvi ni Vicent son meapilas de lo politicamente correcto. 


Vicent Berbegall: ---Juanvi, ¿aborto sí o aborto no?

Juanvi Mena: ---El aborto no es ningún capricho. Sencillamente, una posibilidad que tenemos la madre y el padre. De lo que estoy seguro, Berbegall, es que ninguna mujer por placer aborta.
Y déjame añadir algo, profesor. He leído que, en la otra parte del charco, Centroamérica y América del Sur, las personas sois muy creyentes y religiosas. “Que sea lo que Dios quiera”, acostumbráis decir. El humano fue creado a imagen y semejanza de Dios, y Él nos ha dado la facultad de elección.
Ni asesinato ni homicidio es sinónimo de aborto. Aunque recalco alto y claro: el aborto no es un capricho. Es una posibilidad que tenemos los padres, y hemos de afrontarla en determinados casos.

Vicent Berbegall: ---¿Cuáles?

Juanvi Mena: Violación, y decisión de la madre tras este ultraje de su persona: que tenga la opción de abortar. Que peligre su vida: la de la madre y la del futuro hijo. Que este feto esté malformado, por ejemplo.

Vicent Berbegall: ---¿Eres discapacitado?


Juanvi Mena: ---Por desgracia, sí. ¿Te sorprende que lo califique como desgracia? Para mí, ser discapacitado, ser más dependiente que otra persona, es una putada, ¿para qué voy a engañarte? Ni a ti ni a los lectores. En alguna de mis obras escribí: para caminar, se necesita la ayuda de una mano en la que apoyarse. Lo que sucede es que, otras personas, necesitamos las dos. La que necesita cualquiera, y la que necesito yo, por añadidura. Nadie vive aislado en su torre de cristal.

Vicent Berbegall: ---¿Piensas que nuestra sociedad es inclusiva?

Juanvi Mena: ---Por lo que conozco de Valencia y Cataluña, pienso que la sociedad no es todo lo inclusiva que requiere el discapacitado y la familia del discapacitado, que no hemos de olvidarla.
Cierto es que la discapacidad ya no es tratada igual que hace medio siglo, cuando las familias rurales y capitalinas rehuían de mostrarlos, y escondían a cualquiera de sus descendientes que tuviera la desgracia de estar malformado o con sus facultades mentales alteradas.
En lo que me concierne, como todo hijo de vecino, aún he de echarle valentía y coraje para cualquier cosa que desee conseguir. En semejantes circunstancias, discapacitados y no discapacitados, estamos en idénticas condiciones.

Vicent Berbegall: ---En tu ciclo vital, ¿has notado cambios en la sociedad?

Juanvi Mena: ---He de reconocer que jamás me he sentido marginado. Ni en la escuela ni ahora. En la escuela primera mucho menos. Ya venía de casa con la lección aprendida. Mi madre me enseñó a leer y escribir, a sumar y restar.
Dentro y fuera de las aulas, me considero una persona sociable, extrovertida y, ¿por qué no?, decidida. Lo que deseo es que mis obras teatrales suban al escenario y se representen, que mis novelas se lean y multipliquen sus lectores.

Vicent Berbegall: ---Explícanos de que tratan tus obras.


Juanvi Mena: ---“Huida de la cocina” cuenta la historia de unos cubiertos en la cocina de mi abuela. Todos los cubiertos eran de acero inoxidable. Todos, excepto dos: un tenedor de madera, el rebelde, y una cuchara, la gobernanta, de madera también.

Vicent Berbegall: ---Ahondabas ya en la discapacidad.

Juanvi Mena: ---Ahondaba ya en el ser diferente. Vivimos en una sociedad, americana o europea, en la que al diferente se le acribilla.

Vicent Berbegall: ---¿Sólo escribes de la discapacidad o de seres diferentes.

Juanvi Mena: ---En teatro, sí. He publicado tres obras y las tres reflejan alguna distrofia. ¿Por qué?, te preguntas. He querido mostrar esa deficiencia. Y la he querido mostrar al aire libre, enseñársela al público y a los poderes políticos. Sin ser plenamente biográficas ni hablar en primera persona, he querido extraer los rincones ocultos que la discapacidad tiene. Por eso las escribí en catalán o valenciano. Para que tuvieran respaldo institucional.


Vicent Berbegall: ---¿La tiene? Respaldo institucional, me refiero.

Juanvi Mena: ---¿Tú la has visto? Pues yo tampoco.

Vicent Berbegall: Tu novela “Tridente Residencial”, ¿qué cuenta?

Juanvi Mena: ---Los sueños de la juventud. La realidad conseguida en la vejez. Amores cruzados y descendientes cruzados también.

Vicent Berbegall: ---¿Amor o sexo?

Juanvi Mena: ---Con agrado me revuelvo en tu puyazo. Quiero dejar claro que no soy ningún romántico al estilo de los poetas del XIX, ni de sus amores platónicos. Nos rodea, nos ha criado una sociedad materialista. Aquí, ya no vale exclamar: el amor, qué cosa más linda. No te equivoques, Berbegall. Aquí, la linda cosa, las tenemos entre las piernas. Nosotros, los hombres, y ellas, las mujeres.

Vicent Berbegall: ---La asistencia sexual a discapacitados llega a España.

Juanvi Mena: ---Y Cataluña es la primera comunidad española que ha aprobado un protocolo de servicios íntimos a personas con diversidad funcional. Y os felicito. Os felicito de corazón.

Vicent Berbegall: ---De momento, Suiza es el único país europeo que la tiene legalizada.

Juanvi Mena: ---¡Somos sexo, Berbegall! De la misma manera que somos lo que comemos, y lo que estudiamos, y lo que estudiamos, de la misma manera, ¿eh?, ¡somos lo que follamos!, ¡lo que cojemos y cuanto cojemos! ¿Me explico?

Vicent Berbegall: Totalmente de acuerdo Juanvi: Eros y Tanatos, follar y morir,  sin sexo no hay sentido humano, es más, la visceralidad en la literatura nos ahorra tener que leer best sellers pseudoeroticos com la trilogia de Grey. Todos los escritores que me han impresionado manifiestan la misma pasion por follar, Freud, Houllebech Bucowski, Nabokov.... 



La trilogía de la discapacidad, o trilogía de los distrofiados, escrita originariamente en catalán, se compone de estos tres títulos: “Ka y las mercenarias”, Juanvi Mena. Denes Ed., 2007. “Libre como un taxi”. “El Contrahecho Azul”, Juanvi Mena. Denes Ed., 2014.

Además, Juanvi Mena es autor de cuatro novelas: “Huida de la cocina”, 1990; “El balneario del triunfante”, 2005; “Penedezeus”, 2010, Denes Editorial, y “Tridente Residencial”, 2012, también en Denes.



diumenge, 19 de gener del 2014

Entrevista a Juanvi Mena, autor de teatre

ENTREVISTA A JUANVI MENA, (Alaquàs, l'Horta, País Valencià 1962) autor d'una trilogia de teatre en català al voltant del mon dels distrofiats: Ka i les Mercenàries ( Denes 2007) i El contrafet blau iLliure com un taxi ( Publicades en un recull Denes 2014). L'autor escriu sobre la discapacitat en aquestes tres obres i alhora presenta una important discapacitat motriu.


Juanvi Mena: ---Gràcies per la teua col·laboració. Abans que comences a preguntar-me, deixa’m llegir-te un fragment de “Ka i les mercenàries”.

Berbegall: ---Vinga.

Juanvi Mena: ---Parla CERIMONIÓS, i explica:

A l’època de la nostra Inquisició. En temps de la porca cremada, ser discapacitat era poc més que…, que no ser dona, ja veu. O que no ser lladre.
En temps dels Cèsars grillats, i en tota època ix més d’un, tindre alguna deficència física o intel·lectual, significava estar abocat al patiment, a la persecusió indomable i a la bogeria per la seua total eradicació.
¿O m’equivoque?
Digueu, digueu. No talleu-se, este és un país lliure. Al tall, al menys és això el que diuen per ahí.
Hui en dia, per a les persones defectuoses, hi ha una cosa terrible que es diu discriminació. Però en qualsevol altra època història, la discriminació és que ni s’havia inventat. Per als coixos, per als apardalats, per als cecs, per als inútils, per a tota esta gent que no cap en la norma ni en la rutina de viure, i que fan del viure dels demés un autèntic calvari, no més existia la solució final.
I la boja persecució s’encebava amb estos distrofiats. El martiri, amb el qual s’alliberaren, s’acabava amb la seua absoluta eliminació. I quan dic eliminació, no estic parlant del whisky que després vindrà, sinó de l’eliminació física i total de les persones tractades.



Berbegall: ---Paraules plenes d’actualitat.

Juanvi Mena: ---Per desgràcia, sí.

Berbegall: ---¿Penses que la societat a hores d’ara és inclusiva?

Juanvi Mena: ---A hores d’ara, Berbegall, la societat no és massa inclusiva per als discapacitats. Encara no. I en lo que a mí em peretoca, encara he de ficar-li ous a qualsevol assumpte que vulga aconseguir.

Berbegall: ---En el teu cicle vital, ¿has vist canvis en la societat?

Juanvi Mena: ---Dins de la putada que significa, per a mí, ser discapacitat, he de dir-te que mai en la vida m’he trobat de reull a l’escola. Va ser el meu primer mestre, don Pablo (el qual vaig homenajar a “Ka i les mercenàries”), qui va animar a ma mare a que em duguera a la seua escola. Aleshores, jo ja sabia llegir, escriure i dibuixar. Al córrer els anys, i tenir més trellat, he pogut veure que molts xiquets s’han vist desplaçats, rebujats, cosa que a mí, a l’ensenyança, mai em ocurrí.
Ja fora de les aules, em considere una persona prou sociable, extrovertida i decidida. Hui en dia, estem a la jungla: o xafes o et xafen. Sigues discapacitat o sigues no discapacitat.



Berbegall: ---He vist que estan escrites en valencià.

Juanvi Mena: ---O en català, em dona igual. Ací, a Catalunya, sembla que la Cultura està més recolzada, més recolzada que ahí baix, a València, on no més trobes que lladres.

Berbegall: ---Et deia que estan escrites en valencià o català, perquè tu, a més de ser dramaturg en la llengua vernàcula, ets novel·lista en castellà.

Juanvi Mena. ---Cert. Tinc quatre novel·les editades en castellà i tres obres teatrals en català. Pense que el català és més directe, més adient i incisiu pel teatre.

Berbegall: Denes Editorial és qui t’edita, ¿veritat?

Juanvi Mena: ---Sí. I d’alguna mena, les obres teatrals “Ka i les mercenàries”, junt aquestes dos: “Lliure com un taxi” i “El Contrafet Blau”, conformen la trilogía dels distrofiats.

Berbegall: ---L’humor que no falte.

Juanvi Mena: Ni la ironía.

Berbegall: ---Una d’aquestes dos obres, “El Contrafet Blau”, tracta el tema de l’avortament.

Juanvi Mena: ---A ous m’ho ha posat. A ous, Berbegall. Des d’aquesta entrevista, a l’actual ministre de Justícia li llance un desafiament.

Berbegall: ---Parla.

Juanvi Mena: ---M’agradaria que tinguera l’oportunitat de viure un any sencer sent discapacitat. I no dic un dia, perquè un dia és una misèria de temps i quan t’adones ja ha caigut la nit i s’alça el dia. ¡Un any, sí! M’agradaria que qualsevol no discapacitat, ¡sí, sí!, totes aquelles persones irracionals, que irracionalment defenen a capa i espasa la vida, sense tindre en compte la qualitat de vida d’aquesta persona, sabera el que realment significa viure esclavitzat en un cós dependent o contrafet.


Berbegall: ---¿Penses que el teatre a València està en vies d’extinció?

Juanvi Mena: No només el teatre. La Cultura, amb C majuscula. La novel·la i el teatre estan més vius que mai. Malauradament, el que falta són editorials, correctors literaris, i empresaris valents decidits a contratar desconeguts autors per tal de plenar noves sales de teatre.


Berbegall: ---Per a concloure, vull destacar el preciós pròleg que t’ha escrit Josep Lluís Sirera.

Juanvi Mena: ---Només per llegir el Pròleg de Sirera, ja paga la pena comprar el llibre. Josep Lluís Sirera és un autèntic lletraferit del teatre, i un incansable lluitador social. Un monstre, en la joiosa expressió del terme. Guionista i dialoguista de múltiples sèries televisives, d’ací i d’allà. Catedràtic teatral i, a més, germà de Rodolf Sirera, autor de “El verí del teatre”.

Francesc Vicent Mena Berbegall

Ka i les mercenàries”, Juanvi Mena. Denes Ed., 2007.

Lliure com un taxi”. “El Contrafet Blau”, Juanvi Mena. Denes Ed., 2014.




Nota: Berbegall com alguns podeu adivinar és l'alter ego de Francesc Mena, tot va sorgir quan Juanvi, que coneixia la meua passió pel teatre i la meua dedicació professional (i també vocacional)  als xiquets i xiquetes amb discapacitat, em va demanar la meua col·laboració com a prologuista de la primera obra de la trilogia, al 2007.  El meu ego però va puntxar quan em va demanar que fes servir un pseudònim és clar, ja que semblava una mica cacofònic Francesc Mena, prologuista de Juanvi Mena.
Ho vaig acceptar ja que jo també me n'havia aprofitat del meu cosí lletraferit usant-lo com a "negre" ( si hi havia delicte ja ha prescrit) en  la correcció final de dos capítols de dos llibres que havia escrit en castellà sobre la discapacitat visual i que, ( card entre llirs) em feia la impressió que no eren cap cim de literatura científica en castellà ( per dir-ho finament).
Des d'aleshores el meu cosí sempre em diu Berbegall i fins i tot cada cop més ho faig servir com a una espècie de "nick" a les xarxes.  

dimarts, 3 de juliol del 2012

Maria Duarte Martins va ser a Barcelona la setmana passada per un congrés d'Educació Infantil de Rosa Sensat, conec a la Maria ( que està en aquest grup) ja que va ser la correctora experta del Manual del asesoramiento psicopedagogico BOnals i-Manuel Sánchez Cano ( graó 2007) i La Evaluación psicopedagògica , Sanchez-Cano i Bonals ( graó 2005) , on vaig participar en dos capítols al voltant de la discapacitat visual, vam fer una certa amistat per la complicació dels termes tècnics de la visió!, Vam fer una visita d'estudis a l'Escola Bressol El Putget,

 

dilluns, 23 d’abril del 2012

MODELO DE AJUSTE PSICOSOCIAL EN NIÑOS Y ADOLESCENTES

Proposta model d'ajustament per a nens amb discapacitat visual

A Inclusió digital ens han presentat el següent recurs,  fet per 

 Aqui teniu la seva presentació del projecte. 

Presentación del proyecto Nela

Este proyecto consiste en la creación de un entrenador software, con la intención de ayudar al aprendizaje del código Braille a los niños con discapacidad visual.

Usando el teclado del PC como si fuera una máquina Perkins, se irá introduciendo al niño a los puntos del cajetín Braille, los números, letras, sílabas y palabras, siguiendo un orden pedagógicamente adecuado y reforzando las que presenten mayor dificultad.

Una fuente de inspiración es el programa Cantaletras, si bien nela estará centrado en una única tarea (enseñanza del Braille), escalonada en numerosos niveles y haciendo énfasis en la usabilidad.

Además, y gracias a basarse en las bibliotecas Qt de Nokia, confío en conseguir que nela sea multiplataforma y funcione tanto sobre Microsoft Windows como GNU/Linux y Mac OS X.
 

dilluns, 5 de desembre del 2011

XUXES 2.0, Type scout

XUXES 2.0, Type scout
Sabeu que és una xuxe? En argot TIC ve a ser com una apps. S'està popularitzant l'ús d'aquestes miniaplicacions interactives en mòbils i ara també en ordinadors.
Google ha obert una store per a ordinadors, a imatge de l'store que amb Android per a dispositius mòbils. Per gaudir d'aquestes aplicacions ( des d'ara xuxes 2.0) cal instal·lar el Chrome.
http://www.google.com/chrome?hl=ca
I a més cal tenir un compte gmail. ( es gratuït i es fa en un moment)
Una vegada googlitzats ja podem gaudir del recurs.
A dins de l'store, hi ha jocs, petites aplicacions educatives, cursos d'idiomes, calculadores científiques, etc,..

Destaco el Type scout com a programa de mecanografia gratis, i pensat per poder ser emprat per nens des de 6 anys. La competència de conèixer el teclat fa molts anys que es treballa amb alumnes amb discapacitat visual i/o motriu, però la generalització de les noves tecnologies i la incorporació a l'etapa d'educació primària fan imprescindible que tots els alumnes teclegin amb una mica de "ritme". A l'escola sovint no és temps per aquest aprenentatge.
Jo ho treballo a casa amb els meus fills i em funciona!!!!El truc que faig servir es que en cada sessió d'ordinador familiar estan obligats a fer exercicis d'aquesta aplicació els primers 10 minuts, abans de que es posin a jugar a les seves coses ( la demora encara els fa tenir més ganes )
https://chrome.google.com/webstore/detail/fedokkaolmkkoeedicihicdeppjjeamj



En windows fem servir aquest altre programa que funciona off-line i també és gratuït 

http://personales.ya.com/mecanet/curso/mecanet66.html